INTRODUCCIÓN

Después de más de ocho meses de duro e intenso trabajo ha llegado el momento que lo pongamos en práctica y demostremos qué hemos aprendido durante el curso de tercero de la Eso. Esther Belén, Cristina Casas, Marta Herruzo y Júlia Ibáñez, estas cuatro chicas que ya todos conocéis formamos el grupo de trabajo número 14.

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ha llegado Junio, más caluroso que de costumbre, y después de un esperado Port Aventura tras las interminables semanas de exámenes comienza nuestro tercer Crédito de Síntesis en el instituto La Mallola. No hace falta decir que en estos momentos sentimos una gran mezcla de sentimientos, ilusión, alegría e interés por realizar un buen trabajo aunque también muchas ganas de que se acabe todo para poder disfrutar al máximo del verano acompañados de nuestros amigos y familiares. Sol, calor, playa, descanso… ¿Suena bien no? Pero para todo eso primero debemos cumplir con nuestras obligaciones así que dejemos de fantasear y... ¡pongámonos manos a la obra!

Eixample, Introducció

L'Eixample de Barcelona, és una zona que entre el 1854 i el 1856 es va aconseguir enderrocar les muralles que no permetien el creixement d'aquesta ciutat i permetre de fer un pla per eixamplar-la urbanísticament. Això va ser després d'un seguit de negociacions amb el govern central i de grans presions per part de la pobació, tan la burgesa com la de les capes populars de Barcelona.
Dins la casa Milà, despès d'una petita presentació de la pedrera i la manera de vida d'aquella época, la guia ens va explicar mitjançant unes diapositives el procès d'enxamplament de Barcelona.
Tot va començar amb un concurs de projectes urbanístics convocat per el consorti barceloní l'any 1859. Per sorpresa de molts nosaltres, l'arquitecte guanyador va ser Rovira i Trias i no Cerdà com imaginavem abans. Seguidament vam entendre la nostra confusió: paral·lelament d'aquest concurs, el govern central en va encarregar un altre pla a l'enginyer Ildefons Cerdà, aquest es va imposar per un decret i va anul·lar la decisió de l'Ajuntament de Barcelona.
Tot així, com vam poder comprovar en els plànols de les diapositives, el pla Cerdà no es va dur a terme exactament, s'opinava que aquest tenia un nombre excesiu d'espais "desaprofitats" en jardins. El seu pla no es destinava, només, a l'espai que avui ocupa el districte de l'Eixample; va plantejar-lo també entre Montjuïc i el riu Besos, incloent-hi el terme de Sant Martí.

PLA CERDÀ:
Personalment el pla urbanístic de Ildefons Cerdà ens va semblar molt acertat, ell volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades.
Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers. Tots ells uniformes, excepte dues vies superposades -la Diagonal i la Meridiana- i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes.

Les illes no eren tancades. A l'interior de cada una només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no podien sobrepassar els 16m d'alçada. Cerdà ho va establir així perque els ciutadans visquesin en cases ben il·luminades per en les quals circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu. A més d'aquests petits jardins, a cada barri es feia un gran parc de quatre a vuit illes d'extensió.
Tot i que en aquell moment era difícil d'imaginar-se l'existència de l'automòbil, es va deixar carrers espaiosos, i els xanfrans tallats per facilitar el pas dels carros, els cotxes i els tramvies de cavalls.
L'eixample que està situat entre l'Avinguda Diagonal i la Gran Via, comprèn un perímetre aproximat de 3.500 metres i una àrea aproximada de 800.000 m2.

“LA RAJOLETA”:
Tots sabem que a Esplugues hi havia una fàbrica de rajoles per a tots coneguda com “la Rajoleta”. La fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis, però, va tenir molta més importancia de la que nosaltres ens imaginàvem. Desde l'any 1858 al 1960, aquesta, importava rajoles per a decorar façanes i construccions dels arquitectes modernistes més importants de la época com ho van ser: Antoni Gaudí (amb la Casa Batlló, Parc i Palau Güel...), Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.

MODERNISME ARQUITECTÒNIC:
La influència del modernisme arquitectònic es deixa sentir a l'arquitectura actual, la dels anys 80 i 90 del segle XX. El modernisme com a tal, neix a Bèlgica de la mà de Van de Velde i Víctor Horta, allí se li donarà el nom de art nouveau.
A Catalunya, el Modernisme adquireix una gran popularitat, que fa que, al costat dels grans arquitectes i les grans obres arquitectòniques, gran nombre d’arquitectes i mestres d’obres de tot el país adoptin aquest estil, ni que sigui barrejat amb d’altres estils o d’una manera superficial, com un “Modernisme de façana”, o fins i tot, només com una sèrie de detalls decoratius. Les característiques més:
-La inspiració en la naturalesa i l'ús d'elements d'origen natural, amb formes arrodonides.
-L'ús de la línia corba i l'asimetria.
-Hi ha també una tendència a la estilització dels motius.
-Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines.
-Una actitud tendent a la sensualitat i a la complacència dels sentits.
-La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, Egipte antic, la cultura clàssica grecoromana).

Eixample, Illa de la discòrdia

Vam quedar a les 7’30 a la parada de tramvia del pont d’esplugues per tal d’arribar a les 8’30 a la casa Batlló, on ens havien de fer el control els professors. Vam arribar abans del previst, i per tant, vam començar l’itinerari amb antelació. Ens trobàvem a l’illa de la discòrdia, la qual s’anomena així ja que consta de tres edificis dels tres millors arquitectes de la Barcelona Modernista: la casa Lleó i Morera núm. 37, de Lluís Domènech i Montaner construïda entre el 1902 i el 1906; la casa Ametller núm. 41, de Josep Puig i Cadafalch construïda entre 1898 i 1900 i la Casa Batlló núm. 43, d’Antoni Gaudi construïda entre 1904 i 1906. No hem pogut observar gaires diferències entre les façanes ja que la casa Ametller estava en obres i no la veiem a causa d’una bastida, però podem imaginar que la diferència està en la casa Batlló, que té unes corbes i originalitat a la façana que la fa diferent a les demés: El coronament de la façana de la casa Batlló representa el cos d’un drac o d’una serp. A la façana de la casa Ametller es troba la representació de Sant Jordi, també, hi ha una figura d’un heroi que està escanyant una serp gegant o un drac. Aquesta figura fa referència als herois de la mitologia grega “matadors de dracs”.

Eixample, Altres edificacions

Pel carrer consell de Cent, vam arribar al de Pau Claris, i abans d’arribar a Diputació, vam trobar el passatge permanyer, en el qual hi ha unes cases d’uns colors molt clars, que són oficines per dins. Al voltant i tenen moltes plantes i arbustos amb flors, el carrer és un carrer estret i empedrat. El vam travessar i vam sortir al carrer Roger Llúria i el vam creuar fins a arribar a una illa de cases, on hi havia una torre anomenada “torre de les aigües” que antigament era un depòsit d’aigua. La forma de vida de les cases del interior de les illes podem considerar que era millor ja que estaven mes allunyats del soroll i per tant tenien més tranquil·litat, encara que d’altra banda no tenien vistes ala carrers de la ciutat. Vam pujar pel carrer Llúria, tot parant atenció a les cantonades. El modernisme català va tenir una àmplia difusió en totes les capes socials, i bona mostra d’aquesta és l’extraordinària quantitat d’obres populars marcades per l’estil modernista. En arribar al carrer Aragó, vam trobar l’església gòtica de la Concepció i pel carrer de Llúria vam entrar al claustre. Aquesta església alberga una historia molt curiosa, aquest temple pertanyia al Antic monestir de Junqueras, fundat el segle XIII i estava situat en l’actual carrer Junqueras. Quan Isabel II va ser destronada, els dirigents revolucionaris de la ciutat van decretar la demolició del monestir. Intentant aconseguir que aquell tresor artístic no desaparegués, es va aconseguir que el Ajuntament cedís les seves pedres i es traslladés a la seva ubicació actual. La reconstrucció es va dur a terme pedra a pedra des de el 1869. Després, vam anar al carrer València i vam girar cap al carrer Bruc, al xamfrà vam veure un edifici molt curiós el qual és el conservatori municipal de la música. Pujant pel carrer Bruc fins a Diagonal, ens vam trobar amb La Casa De Les Punxes, que va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch i rep aquest nom ja que consta de sis torres coronades amb agulles còniques.

Eixample, La Pedrera

Després de fer el recorregut establert i d’anar a buscar el mapa al Palau Robert vam quedar davant la Casa Milà, o Pedrera, que va ser un malnom despectiu causat per la seva diferent estructura i les seves formes. Allà, seguidament, ens dividiríem en grups i faríem una visita guiada. La noia que ens va mostrar l’interior d’aquest original edifici, encarregat a Antoni Gaudí pel senyor Milà i construït entre 1906 i 1912, es deia Maria.

PLANTA BAIXA I PRIMERA
Vam començar visitant la planta baixa, on ja es veia reflectit el modernisme de l’època i la tendència de l’arquitecte per apropar la natura en les voluminoses formes de les parets, l’oval i el cercle sense tapar que hi havien per sostre (deixant així entrar tota la claror possible), els dibuixos de les columnes i les macetes en forma de pentàgon. Des de aquesta mateixa planta veiem part de la primera, la més feta al detall i la més gran, ja que constava de 1300m2, on vivien antigament els senyors Milà.

ALTRES PLANTES I PÀRKING
Les altres plantes que estaven més amunt estaven llogades a famílies i dedicades al servei. Aquest últim sector sempre pujava per les seves respectives escales, en canvi, els senyors pujaven tant en ascensor, dels pocs que hi havia a l’època, com per les seves escales personals que duien directament al primer pis. Quan la Maria ens va explicar que aquesta edificació tan abstracta i que s’avançava a l’època tenia pàrking ens vam quedar impressionades, i és que, tot i que la Sra. Milà era molt conservadora i li agradava més moure’s mitjançant carruatge tirat per cavalls, el seu marit tenia un dels primers cotxes dels de la època i allà era on el guardava.

ÀTIC I GOLFES
Després d’informar-nos sobre el primer pis, al qual no vam poder accedir, vam pujar per les escales de l’antic servei cap a l’àtic que realment era molt menys decorat i guarnit que el primer. Un cop en aquell pis ens hi van dur a una sala que tot i no semblar-ho disposava de 60m2. Després de veure unes diapositives sobre els plànols antics i recents de Barcelona seguides per les explicacions de la Maria, vam observar una maqueta de La Pedrera, amb totes les seves sales. Una altre maqueta d’aquesta obra la vam veure al pujar a les golfes. Aquestes eren diferents a qualsevol altres, estaven fetes mitjançant 270 arcs catanaris que s’aguantaven per sí sols i que, a més, suportaven el pes del terrat. A més, aquesta part de l’edifici estava destinada per a rentar i eixugar la roba, gràcies a la seva bona ventilació.

TERRAT
Ja per últim, vam pujar les últimes escales que faltaven per arribar al terrat, on antigament mai hi pujava ningú tot i la seva bellesa. Allà al damunt hi havia molt bones vistes i també es podien apreciar les creus que hi havia al cap damunt dels torreons. Tant aquest detall, com les inscripcions d’una pregària a la façana de l’edifici ens demostra que Gaudí era una persona lligada a la religió.
¿Y FINS ARA?
Finalment la Maria ens va explicar que el Sr. Milà va morir al 1947 deixant a la seva dona en una situació difícil per la qual va haver de vendre la seva propietat. Més tard, al 1986 Caixa Catalunya va comprar aquest lloc tan emblemàtic i visitat de Barcelona en el qual avui en dia es fan activitats culturals per a totes les edats.