INTRODUCCIÓN

Después de más de ocho meses de duro e intenso trabajo ha llegado el momento que lo pongamos en práctica y demostremos qué hemos aprendido durante el curso de tercero de la Eso. Esther Belén, Cristina Casas, Marta Herruzo y Júlia Ibáñez, estas cuatro chicas que ya todos conocéis formamos el grupo de trabajo número 14.

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ha llegado Junio, más caluroso que de costumbre, y después de un esperado Port Aventura tras las interminables semanas de exámenes comienza nuestro tercer Crédito de Síntesis en el instituto La Mallola. No hace falta decir que en estos momentos sentimos una gran mezcla de sentimientos, ilusión, alegría e interés por realizar un buen trabajo aunque también muchas ganas de que se acabe todo para poder disfrutar al máximo del verano acompañados de nuestros amigos y familiares. Sol, calor, playa, descanso… ¿Suena bien no? Pero para todo eso primero debemos cumplir con nuestras obligaciones así que dejemos de fantasear y... ¡pongámonos manos a la obra!

Eixample, Introducció

L'Eixample de Barcelona, és una zona que entre el 1854 i el 1856 es va aconseguir enderrocar les muralles que no permetien el creixement d'aquesta ciutat i permetre de fer un pla per eixamplar-la urbanísticament. Això va ser després d'un seguit de negociacions amb el govern central i de grans presions per part de la pobació, tan la burgesa com la de les capes populars de Barcelona.
Dins la casa Milà, despès d'una petita presentació de la pedrera i la manera de vida d'aquella época, la guia ens va explicar mitjançant unes diapositives el procès d'enxamplament de Barcelona.
Tot va començar amb un concurs de projectes urbanístics convocat per el consorti barceloní l'any 1859. Per sorpresa de molts nosaltres, l'arquitecte guanyador va ser Rovira i Trias i no Cerdà com imaginavem abans. Seguidament vam entendre la nostra confusió: paral·lelament d'aquest concurs, el govern central en va encarregar un altre pla a l'enginyer Ildefons Cerdà, aquest es va imposar per un decret i va anul·lar la decisió de l'Ajuntament de Barcelona.
Tot així, com vam poder comprovar en els plànols de les diapositives, el pla Cerdà no es va dur a terme exactament, s'opinava que aquest tenia un nombre excesiu d'espais "desaprofitats" en jardins. El seu pla no es destinava, només, a l'espai que avui ocupa el districte de l'Eixample; va plantejar-lo també entre Montjuïc i el riu Besos, incloent-hi el terme de Sant Martí.

PLA CERDÀ:
Personalment el pla urbanístic de Ildefons Cerdà ens va semblar molt acertat, ell volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades.
Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers. Tots ells uniformes, excepte dues vies superposades -la Diagonal i la Meridiana- i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes.

Les illes no eren tancades. A l'interior de cada una només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no podien sobrepassar els 16m d'alçada. Cerdà ho va establir així perque els ciutadans visquesin en cases ben il·luminades per en les quals circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu. A més d'aquests petits jardins, a cada barri es feia un gran parc de quatre a vuit illes d'extensió.
Tot i que en aquell moment era difícil d'imaginar-se l'existència de l'automòbil, es va deixar carrers espaiosos, i els xanfrans tallats per facilitar el pas dels carros, els cotxes i els tramvies de cavalls.
L'eixample que està situat entre l'Avinguda Diagonal i la Gran Via, comprèn un perímetre aproximat de 3.500 metres i una àrea aproximada de 800.000 m2.

“LA RAJOLETA”:
Tots sabem que a Esplugues hi havia una fàbrica de rajoles per a tots coneguda com “la Rajoleta”. La fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis, però, va tenir molta més importancia de la que nosaltres ens imaginàvem. Desde l'any 1858 al 1960, aquesta, importava rajoles per a decorar façanes i construccions dels arquitectes modernistes més importants de la época com ho van ser: Antoni Gaudí (amb la Casa Batlló, Parc i Palau Güel...), Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.

MODERNISME ARQUITECTÒNIC:
La influència del modernisme arquitectònic es deixa sentir a l'arquitectura actual, la dels anys 80 i 90 del segle XX. El modernisme com a tal, neix a Bèlgica de la mà de Van de Velde i Víctor Horta, allí se li donarà el nom de art nouveau.
A Catalunya, el Modernisme adquireix una gran popularitat, que fa que, al costat dels grans arquitectes i les grans obres arquitectòniques, gran nombre d’arquitectes i mestres d’obres de tot el país adoptin aquest estil, ni que sigui barrejat amb d’altres estils o d’una manera superficial, com un “Modernisme de façana”, o fins i tot, només com una sèrie de detalls decoratius. Les característiques més:
-La inspiració en la naturalesa i l'ús d'elements d'origen natural, amb formes arrodonides.
-L'ús de la línia corba i l'asimetria.
-Hi ha també una tendència a la estilització dels motius.
-Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines.
-Una actitud tendent a la sensualitat i a la complacència dels sentits.
-La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, Egipte antic, la cultura clàssica grecoromana).

Eixample, Illa de la discòrdia

Vam quedar a les 7’30 a la parada de tramvia del pont d’esplugues per tal d’arribar a les 8’30 a la casa Batlló, on ens havien de fer el control els professors. Vam arribar abans del previst, i per tant, vam començar l’itinerari amb antelació. Ens trobàvem a l’illa de la discòrdia, la qual s’anomena així ja que consta de tres edificis dels tres millors arquitectes de la Barcelona Modernista: la casa Lleó i Morera núm. 37, de Lluís Domènech i Montaner construïda entre el 1902 i el 1906; la casa Ametller núm. 41, de Josep Puig i Cadafalch construïda entre 1898 i 1900 i la Casa Batlló núm. 43, d’Antoni Gaudi construïda entre 1904 i 1906. No hem pogut observar gaires diferències entre les façanes ja que la casa Ametller estava en obres i no la veiem a causa d’una bastida, però podem imaginar que la diferència està en la casa Batlló, que té unes corbes i originalitat a la façana que la fa diferent a les demés: El coronament de la façana de la casa Batlló representa el cos d’un drac o d’una serp. A la façana de la casa Ametller es troba la representació de Sant Jordi, també, hi ha una figura d’un heroi que està escanyant una serp gegant o un drac. Aquesta figura fa referència als herois de la mitologia grega “matadors de dracs”.

Eixample, Altres edificacions

Pel carrer consell de Cent, vam arribar al de Pau Claris, i abans d’arribar a Diputació, vam trobar el passatge permanyer, en el qual hi ha unes cases d’uns colors molt clars, que són oficines per dins. Al voltant i tenen moltes plantes i arbustos amb flors, el carrer és un carrer estret i empedrat. El vam travessar i vam sortir al carrer Roger Llúria i el vam creuar fins a arribar a una illa de cases, on hi havia una torre anomenada “torre de les aigües” que antigament era un depòsit d’aigua. La forma de vida de les cases del interior de les illes podem considerar que era millor ja que estaven mes allunyats del soroll i per tant tenien més tranquil·litat, encara que d’altra banda no tenien vistes ala carrers de la ciutat. Vam pujar pel carrer Llúria, tot parant atenció a les cantonades. El modernisme català va tenir una àmplia difusió en totes les capes socials, i bona mostra d’aquesta és l’extraordinària quantitat d’obres populars marcades per l’estil modernista. En arribar al carrer Aragó, vam trobar l’església gòtica de la Concepció i pel carrer de Llúria vam entrar al claustre. Aquesta església alberga una historia molt curiosa, aquest temple pertanyia al Antic monestir de Junqueras, fundat el segle XIII i estava situat en l’actual carrer Junqueras. Quan Isabel II va ser destronada, els dirigents revolucionaris de la ciutat van decretar la demolició del monestir. Intentant aconseguir que aquell tresor artístic no desaparegués, es va aconseguir que el Ajuntament cedís les seves pedres i es traslladés a la seva ubicació actual. La reconstrucció es va dur a terme pedra a pedra des de el 1869. Després, vam anar al carrer València i vam girar cap al carrer Bruc, al xamfrà vam veure un edifici molt curiós el qual és el conservatori municipal de la música. Pujant pel carrer Bruc fins a Diagonal, ens vam trobar amb La Casa De Les Punxes, que va ser construïda per Josep Puig i Cadafalch i rep aquest nom ja que consta de sis torres coronades amb agulles còniques.

Eixample, La Pedrera

Després de fer el recorregut establert i d’anar a buscar el mapa al Palau Robert vam quedar davant la Casa Milà, o Pedrera, que va ser un malnom despectiu causat per la seva diferent estructura i les seves formes. Allà, seguidament, ens dividiríem en grups i faríem una visita guiada. La noia que ens va mostrar l’interior d’aquest original edifici, encarregat a Antoni Gaudí pel senyor Milà i construït entre 1906 i 1912, es deia Maria.

PLANTA BAIXA I PRIMERA
Vam començar visitant la planta baixa, on ja es veia reflectit el modernisme de l’època i la tendència de l’arquitecte per apropar la natura en les voluminoses formes de les parets, l’oval i el cercle sense tapar que hi havien per sostre (deixant així entrar tota la claror possible), els dibuixos de les columnes i les macetes en forma de pentàgon. Des de aquesta mateixa planta veiem part de la primera, la més feta al detall i la més gran, ja que constava de 1300m2, on vivien antigament els senyors Milà.

ALTRES PLANTES I PÀRKING
Les altres plantes que estaven més amunt estaven llogades a famílies i dedicades al servei. Aquest últim sector sempre pujava per les seves respectives escales, en canvi, els senyors pujaven tant en ascensor, dels pocs que hi havia a l’època, com per les seves escales personals que duien directament al primer pis. Quan la Maria ens va explicar que aquesta edificació tan abstracta i que s’avançava a l’època tenia pàrking ens vam quedar impressionades, i és que, tot i que la Sra. Milà era molt conservadora i li agradava més moure’s mitjançant carruatge tirat per cavalls, el seu marit tenia un dels primers cotxes dels de la època i allà era on el guardava.

ÀTIC I GOLFES
Després d’informar-nos sobre el primer pis, al qual no vam poder accedir, vam pujar per les escales de l’antic servei cap a l’àtic que realment era molt menys decorat i guarnit que el primer. Un cop en aquell pis ens hi van dur a una sala que tot i no semblar-ho disposava de 60m2. Després de veure unes diapositives sobre els plànols antics i recents de Barcelona seguides per les explicacions de la Maria, vam observar una maqueta de La Pedrera, amb totes les seves sales. Una altre maqueta d’aquesta obra la vam veure al pujar a les golfes. Aquestes eren diferents a qualsevol altres, estaven fetes mitjançant 270 arcs catanaris que s’aguantaven per sí sols i que, a més, suportaven el pes del terrat. A més, aquesta part de l’edifici estava destinada per a rentar i eixugar la roba, gràcies a la seva bona ventilació.

TERRAT
Ja per últim, vam pujar les últimes escales que faltaven per arribar al terrat, on antigament mai hi pujava ningú tot i la seva bellesa. Allà al damunt hi havia molt bones vistes i també es podien apreciar les creus que hi havia al cap damunt dels torreons. Tant aquest detall, com les inscripcions d’una pregària a la façana de l’edifici ens demostra que Gaudí era una persona lligada a la religió.
¿Y FINS ARA?
Finalment la Maria ens va explicar que el Sr. Milà va morir al 1947 deixant a la seva dona en una situació difícil per la qual va haver de vendre la seva propietat. Més tard, al 1986 Caixa Catalunya va comprar aquest lloc tan emblemàtic i visitat de Barcelona en el qual avui en dia es fan activitats culturals per a totes les edats.

Eixample, la Sagrada Família

Segons estava marcat a l'itinerari, La Pedrera era l'últim lloc que havíem de visitar dimarts, però se'ns van passar les hores i ens quedà pendent encara visitar la Sagrada Família. Així que, després de la visita guiada per l'edifici d'Antoni Gaudí, vam decidir acabar el recorregut allà, al Temple Expiatori de la Sagrada Família. A peu, seríen uns 30minuts i com que estàvem cansades i la xafogor del dia gairebé podia amb nosaltres, vam agafar la L2 del metro. Vam pujar a Passeig de Gràcia i vam baixar a la parada de Sagrada Família, que com indica el seu nom, ens va deixar justament al costat del Temple de Gaudí.

- Quina meravella! - vam dir totes les del grup al veure la Gran Sagrada Família, i és que encara que estigués en obres, salta a la vista la complexitat i meravellositat d'ella. Vam estar una estona mirant-la, intentant descobrir tots aquells missatges i detalls que Antoni Gaudí va voler plasmar i que avui encara es segueix fent, i cada cop volíem saber més. Investigant, vam obtenir informació: El Temple Expiatori de la Sagrada Familia, conegut simplement com la Sagrada Família, és un dels més coneguts exemples del modernisme català i que ha esdevingut tot un símbol de Barcelona, situat al barri de l’Eixample. És una esglèsia monumental iniciada el 19 de març de 1882 a partir del projecte de l'arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar (1828-1901). A finals del 1883 es va encarregar a Gaudí la continuació de les obres, tasca que no va deixar fins a la seva mort, el 1926. Si vols saber més, ves-hi aquí.

Les façanes de la Sagrada Família
A la Sagrada Família hi distingim tres façanes principals que reben el nom de Façana del Naixement, façana de la Passió i Façana de la Glòria.
FAÇANA DEL NAIXEMENT
La façana del Naixement, també dita de Llevant, és l'única construïda en vida de Gaudí. És situada al carrer de la Marina i té tres grans portals, que són, d'esquerra a dreta, els dedicats a l'esperança, la caritat i la fe. Justament al centre, sobre la porta principal i entre les quatre torres, es troba un xiprer que representa l'arbre de la vida, coronat amb una creu en forma de T, simbolitzant Déu Pare, amb unes diagonals a sobre seu en forma de X que és la simbologia del nom de Crist i, finalment, un colom amb les ales obertes en al·lusió a l'Esperit Sant.
FAÇANA DE LA PASSIÓ
La façana consta de tres portals d'entrada, també dedicats a les virtuts teologals, façana del com a la Naixement. El porxo té sis columnes semblants a ossos, inclinades de fora a dintre, amb una cornisa que sustenta una galeria coberta per divuit columnetes. Els campanars d'aquesta façana, torres que són dedicades a sant Jaume el Menor, sant Bartolomeu, sant Tomàs i sant Felip amb escultures que els representen col·locats a un terç de l'alçada de les torres corresponents.
FAÇANA DE LA GLÒRIA
La façana de la Glòria, que simbolitzarà la Resurrecció de Crist, se situarà sobre el carrer de Mallorca, de cara al mar, i per construir-la caldrà enderrocar les cases que hi ha actualment a l'altra banda del carrer.En aquesta façana Gaudí va situar una gran escalinata, que crearà un pas subterrani al carrer Mallorca, que representaria l'Infern, i estaria decorat amb dimonis, ídols i falsos déus, cismes, heretgies, etc. Al replà hi ha d'haver un brollador amb un raig d'aigua de 20 metres d'altura davant de la capella baptismal i, a l'altre costat, davant la capella del Santíssim, una telera on cremi el foc de l'Eucaristia; tot això és exposat en un estudi de dibuix de l'any 1916. Aquestes capelles tindran una porta directament al pòrtic, una a l'interior i una als claustres. La iconografia representarà el lema «A través de la Redempció fins a la Glòria».

Observant les diferents façanes, vam veure les diferències entre que hi exiteixen en les que ens van construir quan Antoni Gaudí era viu i quan, ara, està mort. I és que encara que, és sabut per tothom que l’escultor i arquitecte oficial de la Sagrada Família és i va ser Antoni Gaudí, la persona que ocupa aquest càrrec a l’actualitat és Jordi Bonet i Armengol. Aquest és el llistat d’escultors i arquitectes que van participar, i ho fan a l’actualitat, a la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família:
1882-1883 - Francesc de Paula Villar
1883-1926 - Antoni Gaudí i Cornet
1926-1936 - Domènec Sugrañes i Gras
1939-1966 - Francesc de Paula Quintana i Vidal
1966-1974 - Isidre Puig i Boada
1971-1983 - Lluís Bonet i Garí
1983-1985 - Francesc Cardoner i Blanch
1985-(actualitat)- Jordi Bonet i Armengol

Com ja sabem, a l'època d'Antoni Gaudí no existien les tecnologies que hi han a l'actualitat, així que els seus estudis i càlculs de cada façana eren molt detallats i es plasmaven en maquetes a escales 1:25 i 1:10.

Barrio Gótico, Primera parte

LA PLAZA CATALUNYA

La Plaza Catalunya es el corazón de Barcelona, aunque llena de detritus, es decir, de palomas. Está rodeada por diferentes edificios, que concretamente, la gran parte de ellos, son importantes bancos de la ciudad.

Situadas en el medio de la plaza, miramos hacia la dirección contraria al mar y encontramos el Banco Español de Crédito. Encima de este edificio, nos llamó la atención la figura del dios greco-romano Hermes que reconocimos por su curiosa postura, pues se aguanta con la punta de su pie izquierdo a la vez que levanta su brazo derecho intentando rozar con la punta de sus dedos el cielo.

Una vez hecha la faena aquí, nos dirigimos del actual centro de la ciudad al de la ciudad antigua: barrio gótico. Este barrio recibe ese nombre por el estilo arquitectónico de las casas, esculturas y monumentos que se encuentran en él. Pero antes de marchar de aquí, nos acercamos a la escultura que hay en la esquina con las Ramblas que está dedicada a Francesc Macià, antiguo presidente de la Generalitat de Catalunya. Junto a este monumento, vemos la inscripción de éste en la cual leemos: "Essent president de la generalitat de Catalunya el molt i honorable president Jordi Pujol i Solei fou inaugurat aquest monument el 25 de desembre de 1991." "Catalunya a Francesc Macià."

PLAZA RAMON AMADEU

Después de haber estado en la plaza Catalunya, nos dirigimos a la plaza Ramón Amadeu. A simple vista, pensamos que el plano estaba equivocado ya que la calle Rivadeneyra que se indicaba parecía no tener salida, pero no fue así. Entramos en ella y vimos, al final a la izquierda, una entrada con forma de arco a la, ya mencionada, plaza Ramon Amadeu. De esta plaza nos llamó la atención su sencillez y limpieza. Y de alguna manera también su nombre, el cual, investigando, supimos que Ramón Amadeu fue un escultor catalán que vivió en el siglo XVIII y principios del XIX durante los años 1745 y 1821.
Al fondo de esta plaza, encontramos unas escaleras, por las que bajamos, y llegamos a la iglesia de Santa Anna.

IGLESIA SANTA ANNA

El horario de apertura de ésta era a las 9, y como nosotras llegamos unos minutos antes, decidimos esperar hasta que la abrieran. A simple vista, nos pareció una iglesia fría y un tanto insustancial, pero al entrar en el interior, cambiamos de opinión.

Era muy grande, espaciosa y con grandes esculturas, ventanales y santos. Gracias a la ayuda del cura que se encargaba en esos momentos de la iglesia, supimos que Santa Anna fue construida a mediados del siglo XII (por lo que es anterior a la actual Catedral de Barcelona) i fue adquiriendo su aspecto actual durante los tres siglos siguientes, ya en pleno periodo gótico. Su claustro está formado por cuarenta arcos iguales de estilo gótico y por dos plantas, en la cual, la superior, distinguimos ventanas y puertas que pertenecieron a las monjas y monjes que residieron allí varios siglos atrás. En el centro, hay un jardín, dónde además, hay varios tipos de árboles frutales y plantas, un pozo y un cubo de piedra con una cruz cristiana grabada. Este símbolo es el único que vimos y el que, al parecer, hay; pues las paredes no tienen pinturas ni esculturas simbolizando la religión. Quieres saber más sobre la iglesia Santa Anna? No dudes en ver el reportaje dentro del claustro.

Barrio Gótico, 2nda Parte

Por debajo de un arco, salimos a la calle de Santa Anna, giramos a la derecha i seguidamente a la izquierda, por la calle de Bertrellans, que tiene siete fanales. Seguimos hasta la plaza de la Vila, en la cual pudimos observar los restos de la necrópolis que rodeaban el camino de entrada a la ciudad. Cogimos el pasaje Duc de la Victoria hasta al fondo i seguidamente giramos a la derecha, por lo que nos encontrábamos en la calle Portaferrisa (puerta de hierro), que recibe este nombre ya que había tenido una de las puertas de hierro de la cuidad. Caminamos por esta calle hasta pasar por la calle del Petritxol, una calle pequeña en la cual hacia muchos años se escondían pasiones detrás de los balcones. De esa época ha quedado un cierto regusto por el arte i por el buen gusto de muchas tiendas. Entramos en una chocolatería, i desayunamos muy bien. Después, observamos algunas de las frases escritas en algunas baldosas de la calle: “Hi anaven a menjar nata ensaïmada i xocolata”, “Hi celebrava la gent el bateig i el casament”, “I la gorra ja no hi és que duia el senyor parès”, “pel balcó veus tremolar l’ombra d’àngel Guimerà”. Algunos de los personajes relacionados con esta calle son: Josep Puig Gari i Llobert, Joan Magriña i Sanromà, Maurici serrahima i Bofill. En esta calle pudimos entrar en la “sala parès” una exposición de cuadros i esculturas modernistas. Seguimos hasta llegar a la plaza del Pino, la cual recibe este nombre por el pino centenario que tiene en el centro, delante, se encuentra una iglesia con el mismo nombre la cual es de estilo gótico. Salimos por la calle Ave María, “Ave” está escrito en latín, esta lengua es muy importante ya que a partir de ella se han creado muchas lenguas, entre ellas nuestras lenguas: catalán y castellano. Seguidamente giramos a la derecha, por la calle de Els Banys Nous, que recibe este nombre porque antiguamente había unos baños públicos de un barrio judío. Pudimos observar que por estas calles predomina el comercio artesanal, todo lo contrario del que nos podemos encontrar en nuestro pueblo, Esplugues de Llobregat. Seguimos bajando i encontramos un cruce de cuatro calles y giramos a la izquierda, por la calle de Call, un “call” es una zona habitada por judíos en las ciudades i Vilas medievales catalanas. En los números 5 i 7 de esta calle, mirando para arriba, nos encontramos partes de la antigua muralla de Barcelona, las cuales distinguimos porque era una piedra natural un poco sobresalida. En la siguiente esquina, a media altura, hay una especie de casa en la que teóricamente había un santo, pero que ya no estaba, pudimos suponer que se trataba del santo Sant Ramon del Call ya que estaba situado en la calle de este mismo nombre. Pasando por la calle de Marlet i la de l’arc de Sant Ramon del Call, encontramos una antigua sinagoga de la época romana-medieval, bastante discreta, constaba de una pequeña puerta seguida de unas escaleras en bajada por las que entrabas a la sinagoga. Continuamos hasta la calle de Sant Domènec del Call, que sale a la izquierda i inmediatamente giramos a la izquierda de nuevo, por la calle Sant Felip i Neri, hasta la plaza, es una plaza comuna fuente al centro que tiene forma de hexágono de la cual salen seis diferentes secciones adoquinadas de piedras grandes i pequeñas, la fuente consta de cuatro grifos. En la plaza también se encuentran tres árboles muy grandes y antiguas que le dan mucha sombra a la plaza. Por la noche se encuentra iluminada por unos fanales de estilo gótico podríamos decir que completamente iguales que los de la calle Bertrellans, aunque estos tienen la característica de unos cristales más translúcidos. En esta plaza, nos encontramos con unos niños, ya que a la hora del recreo, salen a la plaza. En esta plaza todavía podemos observar los agujeros hechos por los tiroteos que hubo antiguamente.

Barrio Gótico, 3ra Parte

CALLE DEL BISBE:
Por debajo del arco la calle Montjuïc Bisbe, llegamos a la plaza Garriga i Bachs, en ella hay el monumento de J.Llimona, en su placa pudimos leer: EL P.JUAN GALLIFA, DR.JOAQUIN POU, D.JUSN MASSANA, D.SALVADOR AVLET, D.JOSENAVARRO, D.PEDRO LASTORTAS, D.JULIAN PORTET Y D.RAMON MAS SACRIFICARON SU VIDA POR DIOS; POR LA PÁTRIA Y POR EL REY LA CIUDAD AGRADECIDA ENALTECE AQUÍ PERPETIVAMENTE SU MEMORIA. MCMXXIX = 1931
Siguiendo el itinerario marcado, cuando paseábamos por la calle del Bisbe Esther se percató que junto a un “músico callejero” un chico que nos parecía conocido entonaba alguna estrofa de la canción de Nat King Cole “Quizás, quizás, quizás”.. Al acercarnos, nos dimos cuenta de que esa cara familiar era la de Berto Romero. Quisimos hacernos una foto con él, pero no nos dimos prisa y al finalizar su improvisada actuación recibió una llamada, por lo que nos quedamos sin recuerdo de aquel fugaz encuentro.

Seguimos por la misma calle en la que observamos de nuevo ese fantástico puente gótico que une las fachadas de los edificios opuestos y nos recuerda a las historias de princesas y dragones que leíamos de pequeñas.

CALLE DE LA PIETAT:
Nos centramos en la Catedral: ésta fue construida entre los siglos XIII – XV. El estilo arquitectónico que predomina en ella es el gótico.
Más adelante encontramos la casa de los Canónigos, se llama así porque es el sitio donde vivían ellos, los sacerdotes que formaban parte del cabildo de la catedral. En la calle de la piedad hay otra placa, el texto dice así: APELES MAESTRO NACIDO EN EL CORAZÓN DE BARCELONA HA RECIBIDO HOMENAJE DE LA CIUDAD DE TODA CATALUÑA LAS CORPORACIONES ARQUITECTÓNICAS SE COMPLACEN DE RECORDARLO.

MCMXXXV = 1935
Al fondo encontramos los restos de un antiguo templo romano en el que se conservan columnas de finales del siglo 1 a.C. Esta entidad, actualmente acoge al centro excursionista de Cataluña.

PALAU DEL LLOCTINENT:
Llegamos a un casal llamado el “palau del Lloctinent”. En la edad media, un “lloctinent” (lugarteniente) era una persona que sustituía al rey en casos de ausencia o lo representaba en uno de los estados patrimoniales.
Hasta 1994 fue la sede del archivo de la corona de Argón, ya que ésta se había trasladado.
Resiguiendo el edificio llegamos a la plaza del Rey. Los edificios históricos que rodean la plaza son: el Archivo de la corona de Aragón, la Capilla de santa Ágata y el Museo de historia de la ciudad.
Inicialmente, en el “saló del Tinell” se recibían las embajadas y se realizaban banquetes. Esta era la sala de ceremonias del palacio. En el siglo XVIII, lo transformaron en una iglesia, aunque posteriormente en 1936 recuperó su forma original.

PLAZA SANT JAUME – PZA. DEL REY:
Dicen que aquí recibieron los Reyes Católicos a Colón a su regreso de América, pues era su residencia barcelonesa.
En el principado de Cataluña y a Mallorca, un “veguer” autoridad delegada de la corona o de una baronía en una demarcación, con jurisdicción gubernativa, judicial y administrativa. Cada una de las nueve agrupaciones supracomarcales en que fue distribuido el territorio de Cataluña en el proyecto de 1933 y que en la División Territorial de Cataluña (1936) fueron nombradas regiones.
En la plaza de Sant Jaume se encuentra el Ayuntamiento i la Generalitat, por lo que los edificios políticos más importantes se encontraban en un mismo corazón, es esa la razón por la que a esa zona se la llama “Cor Polític”.
En la fachada moderna de la generalidad se expone una escultura de Sant Jordi, el patrón de Cataluña.
La proclamación de la república catalana en la federación ibérica y la llegada del presidente de la Generalitat del exilio fue uno de los acontecimientos históricos más importantes que se han proclamado en el balcón de la Generalitat durante el este siglo.

Glossari

Detritus - Fems de colom, un cos sòlid descompost.

Claustre - Recinte, normalment quadrat, voltat de murs amb galeries cobertes i obertes vers el pati, que serveix de centre i comunicació a les principals dependències de l'edifici on es troba.

Necròpoli - Conjunt de sepulcres subterranis.

Llòbrec - Lloc amb poca llum.

Criteri - Norma per a jutjar una cosa.

Deixebla - Persona que rep l'ensenyament d'un mestre.

Cura- Atenció a vetllar pel bé o pel bon estat d'algú o d'alguna cosa, a fer alguna cosa com cal.

Bohèmia - Artista que mena una vida precària i desordenada.

Sinagoga - Nom donat en el món grecollatí al lloc de reunió per al culte jueu, a partir de l'època postexílica (segle VI aC).

Timpà - Espai semicircular que constitueix la part superior d'una portalada romànica o gòtica, amb decoració escultòrica.

Gàrgoles - Canal sortint, per on vessa, a distància de la paret, l'aigua de pluja que cau sobre la teulada, la coberta, etc, d'un edifici.

Esmunyir - Lliscar, passar, escórrer-se, per una estretor.

Emblemàtic - Relatiu o pertanyent a un emblema.

Eixam - Gran munió de persones, animals o coses.

Orfebres - Artista que treballa objectes d'or, argent i altres metalls preciosos.

Munió - Gran nombre de persones, d'animals o de coses.

Policromades - Procediment gràfic per a reproduir originals en color consistent en la superposició de diverses imatges monocolors.

Montjuic, Plaza España

CAJA FÓRUM
Justo antes de llegar a las fuentes, a la derecha hay un nuevo edificio recuperado: Caixa Fòrum, que anteriormente era una fábrica textil de estilo modernista (Fábrica Casaramona). Entramos y nos llamó la atención su interior, con zonas muy coloridas y infinidad de cosas interesantes. Las actividades que se llevan a cabo en este edificio son muy variadas, típicas de un centro cultural, por ejemplo podemos disfrutar de exposiciones, conciertos, conferencias, actividades infantiles,etc.

PALAU NACIONAL
Una vez hechas las fotografías en Caja Fórum utilizamos las escaleras mecánicas que llevan hasta el Palacio Nacional que acoge el Museo Nacional de Arte de Catalunya (MNAC) donde se pueden visitar una serie de pinturas murales que lo convierten único en el mundo. También se muestran diversas tallas en madera, piezas de orfebrería, esmaltes y esculturas de en piedra. La mayoría de las piezas son muestras del arte románico en Cataluña. Actualmente expone también piezas de pintura Catalana de la baronesa Carmen Thyssen-Bornemisza.

VISIÓN PLAZA ESPAÑA
Cuando salimos del Palacio Nacional nos sentamos en las barandillas de piedra de enfrente para descansar. Desde allí teníamos una bonita visión de Plaza España que se construyó durante la Exposición Internacional en 1929 según un proyecto elaborado por Joseph Puig i Cadafalch y Guillem Busquets y finalizado por Antoni Darder. Desde arriba de la barandilla y a una distáncia considerable, también observamos dos grandes edificios situados paralelamente a lado y lado de la Avenida Mª Cristina (Torres Venecianas), la finalidad de los cuales era servir como pórtico al recinto de la exposición Internacional de 1929. A su vez, un poco más cerca, también vimos la gran fuente situada justo delante del Palacio Nacional, la fuente mágica de colores. Todos sabemos que esta fuente no es como las demás, es sumamente especial, ya que por la noche parece cobrar vida y es un verdadero espectáculo que no te deja indiferente. En definitiva, la estupenda visión de Plaza España y del parte de Barcelona desde las alturas es indescriptible, así que os aconsejo que mejor la veáis vosotros mismos:

Barrio Gótico, Última parte

PLACA JOAN SALVAT
Cuando llegamos al barrio de la Ribera, exactamente en la calle de la Argenteria, encontramos una placa en la fachada de los números 64-66 en la que ponía: ‘ESTANT-SE AQUÍ VA ESCURAR ELS ÚLTIMS DIES JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924) DE MARE GITANA, D’OBRERA ESTIRP I DE LLEIAL NACIÓ: DE DIGNITAT POETA. EL POBLE A UN ENEMIC BEN NOBLE EN EL CENTERANI DE LA SEVA ARRIBA AL MOLL. BARCELONA, 1994’. Esta placa hace referencia a los últimos días de vida del poeta catalán Joan Salvat, ya que los pasó allí.
IGLÉSIA SANTA MARÍA Y FOSSAR DE LES MORERES
Al final de esta calle, c/ Argenteria, se abre paso la iglesia Santa Maria del Mar que fue construida en el siglo XIV, exactamente en el 1329 y estuvo en funcionamiento durante cincuenta años. Una vez visitamos la iglesia, la rodeamos hasta llegar a una plaza donde nos percatamos que estábamos en el ‘Fossar de les Moreres’ que es un lugar dónde se integran los elementos conmemorativos a los catalanes muertos o mártires durante el asedio de la ciudad de Barcelona en 1714, en tiempos de la Guerra de Sucesión Española. Todo esto queda reflejado en una placa que dice: ‘ALS MARTIRS DE 1714 Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traidor fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor’ y en el mismo pebetero, inaugurado el 11 de Septiembre del 2007, donde dice: ‘Barcelona (1713-1714) Als morts en defensa de les llibertats i constitucions de Catalunya en el cetme de Barcelona.’ Antes de hablar con los vecinos pensamos que el monumento les parecería una buena iniciativa, pero una vez conversado con Francesc entendimos que no: “Em sembla bé que es faci un recordatori als que van defensar els nostres drets a la Guerra de Succesió, però la gracia d’aquests edificis era la bona visió de l’esglèsia i aquest monument amb la flama al capdamunt ens la impedeix” – nos comentó.

PALACIO DALMASSES

Una vez dejado atrás el Fossar de les Moreres, en la calle Montcada, que es una de las más largas y rectilíneas de la ciudad, encontramos infinidad de palacios y residencias aristocráticas, por tanto no nos sorprendió ver allí el Palacio Dalmasses que se encuentra en el número 20. La entidad que acoge este palacio es el Museo Picaso, al cual tuvimos la suerte de poder entrar i deleitarnos con una magnífica exposición, al igual que entramos en otra exposición en el Museo Barbier-mueller d’Art Precolombí ya que era gratuita.

PALACIO DE LA MÚSICA CATALANA
Para acabar, visitamos el Palacio de la Música Catalana o Petit Palau, un precioso edificio diseñado por Lluís Domènech i Montaner de estilo modernista. El edificio tuvo que ser ampliado a causa de su gran actividad, y aunque la ampliación no tiene nada que ver con la fachada original también es de una gran belleza. La parte antigua es más recargada y está hecha mucho más al detalle, al contrario de la más reciente que es más simple como podemos distinguir en las dos fotografías. También en la última fotografía de la serie de arriba podemos ver, en la esquina del palacio, el relieve de un árbol.

Al contrario que el día anterior, éste no nos quedamos a comer en la ciudad de Barcelona ya que estábamos agotadas por la larga jornada de duro trabajo y decidimos volver a casa, obviamente en transporte público: metro y tranvía.
¡Adiós grupo! ¡Mañana nos espera otro largo recorrido por las interesantes calles de Barcelona!